Segons el principi de reciprocitat de Cialdini, las personas nos sentimos en deuda cada vez que recibimos ayuda, fruto de un comportamiento automático y no por una razón moral
Si algú et convida a un cafè, tu li deus un cafè. No importa si li has demanat o t'ha dit “el pròxim ho pagues tu”, el sentiment d'estar en deute es genera igualment. Les persones odiem sentir-nos en deute amb els altres i encara que no retornis, saps que deus. Per a complicar-ho, qui fa un favor primer, sol rebre de l'altre un de més gran.
Demanar no és fàcil perquè si demanem i ens donen, ens sentim automàticament en deute i tendim a compensar per sobre del favor rebut
I com tenim moltes coses al cap i potser no estem a l'altura… Millor no demanem! Però atenció, quan optem per no demanar, és molt fàcil que esperem que l'altra persona endevini les nostres necessitats. I si ho fa, també estarem en deute, i si no ho fa, podem caure en l'exigència o la queixa, que farà més difícil que aquesta persona ens doni sense resistència.
Millor viure el fet de demanar i de donar en les relacions com un partit de pales a la platja
Sense companyia no puc jugar, amb el que m'agrada, així que millor aprofitar quan si la tinc per a llançar la pilota (demanar/donar) i que així me la puguin retornar (donar-me/compensar-me) i gaudir de pilotejar (donar/rebre/donar) mentre durin les ganes de jugar. Sabent que: és impossible jugar si algú mai retorna la pilota i també és impossible que a vegades no caigui i calgui tornar a començar.
Vols aprendre a demanar i rebre millor?
Explica'm la teva situació i buscarem les eines estratègiques que et poden ajudar.



